Ara fa 40 anys que va morir Alfred Hitchcock. El mestre del suspens va fer 53 pel·lícules, la majoria thrillers i moltes són clàssics del gènere. Els aficionats al cinema reconeixen fàcilment les seves signatures: "l'home equivocat", acusat falsament, fugint tant de la llei com dels dolents, el terror sorgit en llocs considerats segurs, el voyeurisme o la sensació que, com va assenyalar Truffaut, Hitchcock "va filmar les seves escenes d'amor com a assassinats i els seus assassinats com a escenes d'amor".
Primer a través de petites aparicions a les seves pròpies pel·lícules i després en les divertides introduccions d’una popular sèrie televisiva, Hitchcock va construir el personatge públic que li agradava: l’excèntric grassonet amb un macabre sentit de l’humor. En aquest rol, la seva fascinació pel costat fosc era una broma i va fingir prendre-ho a la lleugera.
Però qualsevol que hagi experimentat les fosques profunditats d’obres mestres com Shadow of a Doubt (La sombra de una duda, 1943), Spellbound (Recuerda, 1945), Strangers on a Train (Extraños en un tren, 1951) o The wrong man (Falso culpable, 1956), sap que els seus temes (por, culpabilitat, sexe i mort) eren qualsevol cosa menys lleugers. Però, de tots els trets que el caracteritzen el més atractiu, perdurable, i també el més inquietant, és de les rosses de Hitchcock.
Totes les seves pel·lícules més reconegudes compten amb una rossa amb un paper fonamental. Tot i que s’adapten a l’aspecte físic del model clàssic, actuen com una dona moderna, perquè aquestes rosses tenen la bellesa i elegància clàssiques dels anys cinquanta i seixanta i al mateix temps projecten les qualitats d’independència, equilibri, abast, determinació i, el més important, misteri.
El tipus va evolucionar cap a la dona misteriosa, la duplicitat de la qual posava en perill l'heroi: Ingrid Bergman a Notorious (Encadenados, 1946) o Eva Marie Saint a North by Northwest (Con la muerte en los talones, 1959). És clar que la seva traïció sol ser el resultat del control que el dolent tenia sobre ella.
La rossa de Hitchcock va arribar al seu punt àlgid en tres pel·lícules amb Grace Kelly: Dial 'M' for murder (Asesinato perfecto, 1954) , Rear window (La ventana indiscreta, 1954), i To catch a thief (Atrapa a un ladrón, 1955). Kelly va representar la seva idea fixa: la deessa de gel que podia desencadenar flames inesperades de passió. La càmera, que representa a Hitchcock, la venera clarament. De fet, Grace Kelly és la figura masculina de Rear window, doncs James Stewart està atrapat en una cadira de rodes.
L’actitud de Hitchcock es va enfosquir després d’una sèrie de fets que ell va prendre com a traïcions personals. Grace Kelly va deixar d'actuar per convertir-se en princesa de Mònaco i Vera Miles va tenir un fill en comptes de protagonitzar Vertigo (De entre los muertos, 1958). Va prendre represàlies contra les seves actrius controlant més aspectes de les seves vides privades i culminant amb els devastadors efectes que va tenir sobre Tippi Hedren.
Vertigo va ser la seva obra més autobiogràfica, on el seu altre jo, James Stewart, obligava Kim Novak a duplicar tots els aspectes d’una dona morta. A Psycho (Psicosis, 1960), Hitchcock va tractar brutalment la seva rossa i va sotmetre Janet Leigh al famós assassinat a la dutxa, que va ser considerat com l'acte més impactant de la història del cinema.
Hitchcock va fer quatre pel·lícules més. Tot i que alguns contenien dones rosses, sobretot la víctima de l'assassinat a Frenzy (Frenesí, 1972), cap se centrava en l'ideal fantàstic del director i mai no hi va haver una altra veritable rossa de Hitchcock.