Ara fa 60 anys, el món va viure alguns dels moments més emocionants de la rivalitat entre superpotències, que ha passat a la història com la “cursa espacial”.
Molt abans dels inicis de l’aviació, ja era coneguda “l’equació del coet”, que descriu el moviment de vehicles seguint el principi bàsic d'un coet: un dispositiu que s’accelera a ell mateix mitjançant l'expulsió de part de la seva massa a alta velocitat. Però va ser el rus Konstantin Tsiolkovsky, el 1897, el primer a aplicar-la per respondre la pregunta de si els coets podien arribar a les velocitats necessàries per a fer un viatge espacial.
Poc després de finalitzar la Segona Guerra Mundial, els dos antics aliats, la Unió Soviètica i els Estats Units, van iniciar una “Guerra Freda”, un estat continu de conflicte polític, tensió militar, guerres de poder, espionatge, propaganda, una carrera armamentista nuclear i la carrera espacial.
A les acaballes de la II Guerra Mundial, els científics del programa V2 alemany van ser capturats i utilitzats, tant per americans com per russos, per desenvolupar els seus respectius programes espacials i armamentistes. Tant és així, que Wernher Von Braun, el director tècnic del programa de míssils balístics nazi, va acabar dirigint el programa espacial americà i molts científics alemanys van ser utilitzats com assessors per Serguéi Koroliov, el director dels enginyers de coets soviètics.
A partir del 1953, Koroliov va desenvolupar el coet R-7 Semyorka, que es va provar amb èxit el 21 d'agost de 1957 i es va convertir en el primer ICBM (míssil balístic intercontinental) completament operatiu del món. Més tard es va utilitzar per llançar el primer satèl·lit a l'espai, i els seus derivats van llançar totes les naus soviètiques pilotades.
Per la seva banda, von Braun va començar a provar a Cap Canaveral els seus models, que van evolucionar fins a convertir-se en l'Atlas-A, el primer ICBM nord-americà amb èxit en el seu llançament del 17 de desembre de 1957. La seva evolució, el coet Atlas-D, va servir posteriorment com a ICBM nuclear i com a vehicle de llançament orbital per als Projectes Mercuri i Gemini.
El 1955, els americans, en una conferència de l'Any Geofísic Internacional, van anunciar que aviat posarien petits satèl·lits en òrbita i, amb només quatre dies de diferència, els soviètics van dir que ells també.
Koroliov, en veure que els americans aviat podien tenir llest el seu llançament, va modificar el projecte inicial de satèl·lit rus, de més de 1300 quilos, fins als poc més de 80 que va fer l’Sputnik 1, llançat amb èxit el 4 d’octubre de 1957. Un mes més tard, l’Sputnik 2 portava la gosseta Laika fins a l’espai i, tot i que va morir, va demostrar que la participació humana en vols espacials era possible. Després de Laika, l'URSS va enviar a l'espai dotze gossos més dels quals cinc van tornar vius a la Terra.
El president Eisenhower va ordenar el llançament del seu satèl·lit molt abans del previst inicialment i, el 6 de desembre de 1957, en directe per televisió, l’audiència va veure com explotava pocs segons després del llançament. Els EE.UU. van haver d’esperar fins al 31 de gener de 1958 per enlairar el seu primer satèl·lit. Posteriorment van enviar el primer satèl·lit alimentat amb energia solar (17 de març) i el primer de comunicacions (18 de desembre de 1958). Aquell mateix any també es va fundar la National Aeronautics and Space Administration (NASA).
Tot i que el primer vol tripulat nord-americà a l’espai estava previst originalment per al 26 d'abril de 1960, va ser posposat diverses vegades, inicialment al 5 de desembre de 1960, després a diverses dates de començaments del 1961 i, finalment, al 5 de maig de 1961, quan Alan Shepard es va convertir en el segon home, i el primer nord-americà, a viatjar a l’espai.
Perquè el 12 d'abril de 1961, l'URSS va sorprendre el món llançant a l’espai la nau Vostok 1, amb Yuri Gagarin, qui, després d’orbitar la Terra durant 108 minuts, va tornar a la Unió Soviètica. Gagarin es va convertir en un heroi nacional de la Unió Soviètica i en una celebritat mundial.
L'URSS va perdre el seu lideratge a la “cursa espacial” després que el president nord-americà John F. Kennedy va establir l'objectiu de portar un home a la Lluna i tornar-lo amb seguretat a la Terra. Així, la capacitat de vol espacial nord-americana va superar els soviètics amb vols de llarga durada, cita i atracament espacial; treballar fora de naus espacials i el desenvolupament del primer vehicle de llançament súper pesat, el Saturn V, prou gran per enviar un mòdul orbital de tres persones i un d’allunatge de dues persones a la Lluna.
L'objectiu de desembarcament lunar de Kennedy es va assolir el juliol de 1969, amb el vol de l'Apol·lo 11. La URSS va dur a terme dos programes lunars amb tripulació, però no va aconseguir desenvolupar un vehicle de llançament prou potent per aterrar un humà a la Lluna abans que els EE.UU. i, finalment, els va cancel·lar per concentrar-se a les estacions espacials orbitals de la Terra.
La NASA encara va fer aterrar cinc tripulacions Apol·lo més a la Lluna i el 1971, Shepard va comandar l’Apol·lo 14, pilotant el mòdul lunar i convertint-se, als 47 anys, en el cinquè i el més vell dels homes que han caminat per la Lluna.
A partir d’abril de 1972 s’inicià un projecte cooperatiu Apol·lo-Soyuz, que va portar a la reunió de juliol de 1975 a l'òrbita terrestre d'una tripulació d'astronautes dels Estats Units amb una de cosmonautes soviètics. El desembre de 1991, el col·lapse de la Unió Soviètica va significar la fi de la “Guerra Freda” i va permetre la col·laboració dels programes Shuttle i Mir i la creació de l’Estació Espacial Internacional.
A les biblioteques podeu trobar molts documents per ampliar els vostres coneixements sobre aquest tema.